Tag Archives: Teatre

PEACOCK, Shane. L’ull del corb

PEACOCK, Shane. L’ull del corb. Col. El jove Sherlock, vol. 1. Barcelona: Castellnou, 2010

ARGUMENT. La Rosa, mare de Sherlock Holmes, el porta a escoltar una òpera. En sortir es troben un mort i ell comença a investigar. La trama s’embolica i el culpen i el tanquen a la presó. Una noia l’ajuda perquè es creu la seva versió de què és innocent.

FRAGMENT SELECCIONAT (pp. 63, 65-67)

Vol que vagin junts a l’òpera. Hi han anat moltíssimes vegades. La mare l’hi ha dut sempre, que ell recordi. Està comvençut que ja l’hi duia en braços, cap a la part del darrere de la Royal Opera House a Covent Graden, molt a prop de Trafalgar Square. Enmig de les ombres s’esmunyen cap al racó de la Rose, un lloc on el compartiment del carbó dóna al carrer a a través d’una reixeta. Allí es poden asseure a la gatzoneta i escoltar la música com si fossin dins el recinte. Mentre el noi escolta, ella li va explicant la història de cada òpera (…).

Abans que les grans portes es tanquin darrere l’última distingida parella, la Rose estira el seu fill pel braç i travessen el carrer. S’escapoleixen cap a la banda nord e l’Opera House i s’esmunyen sota una escaleta de ferro forjat situada a la part posterior de l’enorme edifici. L’escaleta mena a una entrada secreta, utilitzada per les estrelles del cant. La porteta fosca està camuflada amb heura, i el compartiment del carbó, amagat sota les escales, ofereix un portell resguardat. És com si estiguessin a primera fila. S’arrauleixen asseguts a terra. (…) La música comença. A ella se li escapa un xiscle. És La garsa lladre. (…) Primer retruny l’obertura amb el redoblar dels tambors, el so d’una execució: l’execució d’una noia. Però la Rosa no diu res. Espera. Llavors, sospira.

“Els violins”. – Parlen -diu sovint- de les tragèdies de la vida. Ella en diu “la terra dels violins”. És on se’n va quan els sent. En Sherlock sap de què parla. Ell també ho pot sentir. Són uns instruments únics. Els violins són tristos: són punyents; diuen la veritat. Quan la melodia és lenta, et fan plorar. Quan és ràpida, t’esperonen, t’empenyen i et llancen al camp de batalla de la vida.

- Para-para-pap-para… Para-pap-para pap-para…

La Rosa taral·leja dolçament, al compàs del remolí de cordes, el so de la garsa que solca el cel com una fletxa, en direcció al seu tresor. La mare va explicant la història, la seva musical i dolça veu per sobre les precioses notes. En Sherlock es pot fer una idea de l’espectacular interior del teatre: l’escenari il·luminat, els pisos de llotges, els luxosos seients de vellut vermell, les magestuoses aranyes de plata. I també es pot imaginar la història. (…) La Rose Holmes mai no en revela el final. El noi sap què passarà, però ella no deixa anar mai una sola paraula per molts cops que escoltin l’òpera. S’arrauleixen en la foscor fins que sona la última nota. Llavors marxen com si fossin lladregots, caminant entre les ombres fins a Bow Street i després, riu avall fins a casa.