MAKINE. La música d’una vida

MAKINE, Andreï. La música d’una vida. Principat d’Andorra: Línits, 2001 (p. 11-18, 20-24)

Em desperto, he somiat amb una música. L’últim acord s’apaga en mi mentre procuro distingur la pulsació de les vides amuntegades en aquesta llarga sala d’espera, en aquesta barreja de son i cansament. (…) Jo em moc, intentant separar-me d’aquell conglomerat de cossos. (…) Flaqueja l’esforç que faig per salvar d’aquell tot anònim alguns perfils individuals. Tot es confon en la foscor, en la lluminiscència tèrbola, gronguenca, dels llums que hi ha al damunt de la sortida, en el no-res que s’estén fins perdre’s la vista al voltant d’aquella ciutat sepultada sota una tempesta de neu. “Una ciutat dels Urals”, penso, intentant relacionar aquella estació amb un lloc, amb una direcció. (…)

Les ombres humanes que distingia al meu voltant es tornen a fondre en una sola massa. Les respiracions es barregen, el barboteig dels relats nocturns s’apaga en el bufec del son. El murmuri de la cançó de bressol que recita, més que no canta, la jove mare, m’arriba al mateix temps que el xiuiueig dels soldats que segueixen la prostituta. La porta es tanca darrere d’ells, l’onada de fred travessa la sala. (…) Una nit sense fi. Una nit tirada a la cuneta del temps.

De sobte, aquella música! La son es retira (…)És ben bé un lloc per somiar amb músiques. Recordo que al començament de la nit, quan encara hi havia una llunyana esperança de marxar, vaig sortir a l’andana amb un càlcul superticiós: provocar l’arrbada del tren desafiant el fred. Encongit sota la violència de les borrasques, cegat per la metralla dels flocs de neu, vaig caminar al llarg de l’estació, dubtant si havia d’anar més lluny, ja que l’extrem de l’andana semblava una plana verge. (…) Vaig fer unes passes cap a les vies invisibles sota la neu, esperant almenys un miratge -el projector d’una locomotora entre el garbuig blanc de la tempesta. (…)

La massa humana està dormint. (…).

Penso en aquest magama humà que respira com un sol ésser, en la seva ressignació, el seu oblit innat de confort, la seva resistència a l’absurd. Sis hores de retard. Em giro, observo la sala sumida en la foscor. (…)

Abans d’adormir-me tinc temps de comprovar que la possessió d’aquest mot màgic em separa de la multitud. Sóc com ells, certament, però jo puc anomenar la nostra condició humana, i per tant puc escapar-me. (…)

La música! Aquesta vegada tinc temps de captar l’eco de les últimes notes, com un fil de seda sortint de l’ull de l’agulla. Em quedo quiet uns instants, espiant la nova sonoritat enmig de l’ensopiment dels cossos adormits. Ara sé que no he somiat, em sembla que sé fins i tot d’on ve la música. Només eren breus inicis de teclat, molt espaiats, tapats per l’embús dels passadíssos, esmortits pels roncs.

Miro el rellotge: dos quarts de quatre (…). La seva bellesa no convida pas a fugir de les olors d’alcohol i converses estancades damunt de l’amuntegament de dorments. Molt senzillament, marca una frontera, esbossa un altre ordre de coses. De sobte tot s’il·lumina amb una veritat que prescindeix de paraules: aquesta nit extraviada en un no-res nevat, un centenar de viatgers arraulits -cadascú sembla bufar suaument sobre la fràgil guspira de la seva vida-, aquesta estació sense andanes, i aquestes notes que s’instal·len com instants d’una nit molt diversa.

M’aixeco, travesso la sala i pujo la vella escala de fusta A les palpentes, arribo fons a la vidriera del restaurant. La foscor és total. (…). Un acord molt lent vibra llargament a l’altre extrem del passadís. M’hi dirigeixo guiat per l’esgotament del so, empenyo una porta i em trobo en un passadís (…). El passadís dóna accés a una habitació encara més atapeïda. Avançó amb la impressió d’atrapar un tros de somni i d’instal·lar-m’hi. (…) Un home que veig de perfil, està assegut davant d’un gran piano de cua, amb una maleta de puntes metàl·liques prop de la cadira.  (…) Els seus dits no tenen res a veure amb els dits d’un músic: grosses falanges rudes, bonyegudes, cobertes d’arrugues fosques. Els dits es desplacen per sobre del teclat sense tocar-lo, marquen pauses, s’animen, acceleren la cursa silenciosa, s’arravaten en una fugida febril, se sent el repic de les ungles sobre les tecles.  De sobte, en el punt culminant d’aquell aldarull silenciós, una mà, impossible de dominar, s’abat sobre el teclat, sorgeix una garba de notes. Veig que l’home, segurament divertit per la seva mala traça,  interromp les escales inaudibles i comença amb rialletes xiuxiuejades, breus cloqueig de vell trapella, Fins aixeca una mà i es tapa la boca com per contenir l’alegre estossegament… De sobte, m’adono que està plorant. (…) Un segon de silenci incòmode em permet veure sel seu front el séc profund d’una ferida emblanquida pel temps, i les seves llàgrimes. Balbucejo, girant els ulls:

- Venia a buscar una cadira. hi ha tanta gent, a baix… (…)

- Ah, de cadires, aquí n’hi ha tantes com vulgui. Però vagi en compte; la majoria tenen les potes trencades. Jo tinc tot un sofà per a mi sol, amb algunes molles sortides, però en fi… (…) Veig la silueta de l’home que (…) desapareix en un racó, d’on m’arriba el xericar agut de les molles.

- Si per ventura anuncien un tren, desperti’m, sisplau -em diu des del sofà.

I em desitja bona nit. Jo agafo una cadira, m’instal·lo (…) decidit a fingir fins al final: hauré vingut a buscar una cadira, no hauré sorprés les seves llàgrimes. Fingeixo tan bé, que m’adormo de seguida, pres per aquella son violenta de la matinada, després d’una nit en blanc. Em desperta el pianista, tocant-me l’espatlla amb la mà (…).

- Acaven d’anunciar el tren cap a Moscou! Si és el seu, ja cal que s’afanyi (…)