MADIERI. Verd aigua

MADIERI, Marisa. Verd aigua. Barcelona: Minúscula, 2010

Sobre el títol i el contingut de l’obra

La crítica sovint n’ha subratllat la neta i despietada transparència, que fa que el fons obscur de la vida aparegui en la límpida superfície de les coses tal com son, aigua cirstal·lina en què s’emmiralla el perfil de la tortuosa geometria de les cavitats submarines.

L’aigua és un element important de l’escriptura de Maria Madieri i la va suggerir paisatges essencials i fulminants de plenitud, d’abandó, de solitud, de misteri, de gràcia lleu i intensitat insostenible, des dels horitzons adiràtics de Verd aigua fins als fabulosos i oceànics de La conchiglia, el seu últim conte (…). En un breu assaig deñ 1989 Maria Madieri parla de l’aigua amb paraules que, sense que ella se n’adoni, podrien referir-se a la seva escriptura: claretad que fa que les coses destaquin en la seva veritat, fangós fons del mar amb restes de naufragi i tèrbos residus del cor. Aquest aflorament, com es diu al començament de Verd aigua, és alhora el pas del temps i l’elaboració de l’escriptura: el llibre es forma emergint “en petits remolins d’un magma indiferentiat que s’ha anat acumulant durant molts anys en un fons obscur i desatès (…)

El fil conductor del llibre -o més aviat el que li és més evident i explícit- el construeix l’evocació, en fragments i engrunes que poc a poc componen um esdeveniment unitari, de l’èxode istrià. Al final de la Segona Guerra Mundial la Ioguslàvia de Tito, despr´ñes de la seva extraoridnària resistència partisana, no tan sols va recuperar territoris ètnicament eslaus que anteriorment s’havien incorporat a Itàlia, sinó que també va ocupar i va fer seus territoris en què vivien italians, com Ístria i Fiume -avui Rijeka, a Croàcia-, on va néixer Marisa Madieri i on vivia de petita amb la família (…).(p. 183-184)

Algunes referències musicals

18 de gener del 1982. (…) Amb Branko i el Mile i molts altres nens eslaus que freqüentejaven el meu jardí vaig aprendre ràpidament a expressar-me en croat, però més endavant el vaig oblidar del tot amb la mateixa rapidesa, després de deixar Fiume. Tan sols em volten per la memòria, com restes a l’oceà, alguns fragments de cançonetes infantils; sé com sonen, però el seu significat em fuig: cassezigonaiedè siraicrumpira zielahisciaseplema daziganche darizanche iossiselanema… Potser per seguir aquests significats perduts, fa dos anys em vaig posar a estudiar un altre cop serbocroat. (p. 21)

18 de febrer del 1982 (…) L’oncle Jure era un jove ferrer que tenia el taller al pati mateix de la casa, on hi havia també dos gossos negres maquíssims. Era el mes de juliol i l’oncle treballava amb el tors nu. De vegades, tornant a casa, observava la seva figura morena i esculpida i els seus gossos heràldics. M’agradava endreçar-li la casa de solter, sense guarniments i una mica massa gran per a una persona sola, i em vaig alegrar quan em va dir que li ensenyés una cançó italiana. Jo havia après de l’avi Antonio una bonica romança que parlava d’una orenenta i un dels seus pollets, que no torna al niu. L’oncle se la va aprendre amb diligència i em va prometre, com a premi, portar-me amb la seva baraca de vela. Un dia, passejant pel petit port de l’illa, vaig reconèixer la seva vela blancaque zigzaguejanva sobre el mar encrespat pel vent. Vaig esperar molta estona que tornés a la riba, pensant en la promesa. Prò de la barca també en va baixar amb gràcia una bonica noia que somreia, ajudada sol·lícitament per l’oncle. Em vaig amagar de la seva vista, amb un buit al cor i un fosc sentiment de privació. (p. 50)

12 d’abril del 1983. L’any estava a punt d’acabar-se. Per les vacances de Nadal hauria volgut reunir-me a Trieste amb la mama i la meva germana, que no veia des del començament de l’estiu. Però la situació a Silos, encara precària, va fer que semblés més convenient que em quedés a Venècia. Així, vaig passar aquell període amb els oncles, al pis nou, que la tia Ada tenia com un mirall i on hi havia una habitació tota per a mi. Al meu llit tou, amb aquella olor de net, m’hi quedava arraulida com en un niu càlid i sentia que m’arribaven de l’esterior, esmorteïts i melancòlics, les botzines de les barques que viatjaven en la boira. En aquell moment no pensava en res, o potser somiava en les violetes blanques que vaig trobar un dia, en un prat prop d’un poblet de l’interior d’Ístria, on m’havia portat el papa en motocicleta; o tornava a sentir les notes del meu piano, que havia començat a estudiar al sis anys. La meva mestra, la senyora Filini, vivia al cinquè pis del nostre edifici i sempre em rebia vestida amb una llarga bata que cruixia. Abans de la classe feia girar davant meu el seient del tamboret rodó per posar-lo més alt, m’aixecava per asseure-m’hi i em feia un petó als cabells. Els meus pares també sabien ticar una mica. La mama recordava de memòria Il piccolo montanari i el papa, que assegurava que era un pianista expert, només sabia els primers compassos d’un vals de l’opereta La princesa de la czarda. Els tocava amb èmfasi i després parava amb desinterès, com si qualsevol altra demostració de la seva habilitat fos supèrflua. El piano tambe es va vendre abans de l’èxode. (p. 76)

27 de novembre del 1984. Si he de tornar a Ítaca, si en els llargs silencis de la meva vida han ressonat alguns instants les notes del vals que els planetes i les estrelles, tan brillants aquesta nit, ballen en l’odissea dels espais, sento que de donar-ne les gràcies a una multitud de persones, fins i tot a les que he oblidat, que, estimant-me, o simplement sent al meu costat amb la seva presència fraternal, no tan sols m’han ajudat a viure sinó que són, potser, la meva vida mateixa. (p. 178-179)

Postfaci. (…) “Necessito moltes coses per omplir molt pocs fulls”, va dir Marisa Madieri en una entrevista. Però tot això es converteix en música del temps, amb la seva continuïtat, les seves pors i les seves fractures; l’staccato es converteix en principi compositiu. “nosaltres -va dir l’escriptora en una altra entrevista- som temps solidificat”, que la narració dissol i recompon (…) (p. 188)