WERFEL. Una lletra femenina de color blau pàl·lid

WERFEL, Franz (2009). Una lletra femenina de colr blau pàl·lid. Barcelona: Edicions 1984

PIANO DE CUA (pp. 119, 120-121)

El dia, que havia començat amb un prematur i jovenívol matí d’abril, s’acabava de sobte amb un prematur i envellit capvespre de novembre.

A la floristeria de la cantonada següent, Leoǹidas va dubtar més del que hauria estat convenient entre comprar roses blanques o vermelles com la sang. Finalment, es va decidir per divuit roses índiques de tija llarga de color groc pàl·lid, atret per la seva olor suau i com una mica pansida. Poc després, al vestíbul de l’hotel, quan es va fer anunciar a la doctora Wormser, es va espantar de sobte en adonar-se de la reveladora xifra, “divuit”, que havia triat involuntàriament. Divuit anys!  (…)

És espantós que un hagi de retrobar l’amor de la seva vida en la pública intimitat d’una sala d’estar vulgar i corrent, un bar qualsevol hauria estat millor, o fins i tot un sorollós cafè amb música de fons. (…)

L’habitació es veia atapeïda de mobles descomunals que es dreçaven com fosques fortificacions i es perdien en l’horitzó incert com els decorats d’una representació oblidada. Eren allà com una subhasta abandonada pel rematador i per la qual passejaven, durant una horeta o dues, tota mena de visitants ocasionals. Butaques opulentes, armaris japonesos, cariàtides portallànties, un braser oriental, cofres tallats, tamborets, etcètera. Repenjat a la paret es veia un piano de cua púdicament tapat. El drap de vellut que el recobria de dalt a baix era tot negre, per la qual cosa semblava un cadafal per a música morta. El drap mortuori, a més, es veia recobert amb tota mena d’objectes de bronze i marbre, arrenglerats també com si estiguessin en venda: un silè borratxo que mantenia en equilibri un targeter, una àgil ballarina sense cap funció pràctica evident, un sumptuós conjunt de ploma i tinter prou gros i seriós per a ser utilitzat durant la signatura d’un tractat de pau, i molts altres objectes per l’estil que semblava que tenien la missió d’impedir que la música morta o aparentment morta s’escapés del taüt. Leònidas va sospitar que aquell piano estava desballestat i no era res més que un honrable simulacre, perquè un instrument viu hauria estat utilitzat per la direcció de l’hotel per al ball de tarda  de cada dia, els preparatius del qual ja se sentien a fora. En aquella sala, les úniques coses vives eren les dues taules de joc desplegades damunt les quals encara hi havia unes quantes cartes de bridge (…)

ÒPERA (pp. 151, 152, 153)

Un aplaudiment magestuós! El dignatari estranger, envoltat de personalitats locals, saluda repenjat a la barana de la llotja. La sala es queda a les fosques. El director d’orquestra, il·luminat per la llum solitària del seu faristol, contreu el perfil amb un gest decidit i estén dues gegantines ales de voltor. I, sense moure’s del seu lloc, el voltor comença a agitar les ales per damunt d’una orquestra injustificadament exaltada. Comença l’òpera. I això, en una altra època, era una cosa que m’agradava. Una actriu força obesa, que interpreta un paper d’home, salta del llit sumptuós d’una prima donna era més grassa. Segle XVIII. La prima donna, una dama de mitjana edat, està melancòlica. La del paper masculí, que belluga el cos d’una manera juvenil que fa ressaltar l’extremada feminitat de les seves formes, porta la xocolata de l’esmorzar en una safata. Es repugnant, pensa Leònidas.

I, de puntetes, es retira al fons de la llotja, on es deixa caure en un banc de vellut vermell. Badalla fervorosament. Tot ha sortit perfectament. L’assumpte de (…) ha desaparegut per sempre de la seva vida. (…) Al capdavall, haig d’estar ben satisfet. I tenir sempre present tot el que he aconseguit. En aquest preciós edifici s’han reunit les mil personalitats més importants del país, però jo pertanyo als cent primers. I vinc de baix de tot. Sóc un triomfador de la vida. després de la mort prematura del meu pare, la meva mare i els seus cinc fills vam haver de viure amb una pensió de mil dos-cents florins. Tres anys més tard, quan ella va morir, la pensió també va desaparèixer. I jo no em vaig enfonsar. Quants n’hi ha que s’han quedat estancats per sempre (…). Comptat i devbtut, és mèrit exclusivament meu el fet d’haver arribat a ser un jove d’encant reconegut i un cèlebre ballador de vals no tenint res més que un frac heretat, d’haver aconseguit que Amelie Paradini insistís en casar-se amb mi, només amb mi, i d’haver-me convertit no solament en cap de secció, sinó també en un gran senyor (…)