FAGES DE CLIMENT. La capsa de música

Carles Fages de Climent (Figueres, 1902-1968). La capsa de música. (teatre) Figueres: Brau edicions, 2018. Edició, introducció i notes: Joan Ferrerós.

Introducció

Els personatges (pp. 13-14)

Tota l’acció s’esdevé en una caseta -”la capsa de música“- costanera, a prop però separada del poble de pescadors. De seguida sabem que al poble “desembarcava una dona joveníssima [Gertrudis], una noia gairebé, amb dos fills, un noi de disset ans i una nena de tretze”. (…) La dona (…) llicenciada en lletres, cosmopolita, culta, i fins a l’arribada havia portat una vida mundana; probablement és la tia dels dos joves, tot i que algunes intermitències ens la insinuen com a hipotètica mare de la més petita… o de tots dos. El noi, en Francesc, té 17 anys i és violinista, i la noia es diu Doia (…); malgrat els se 13 anys que té (…) és un prodigi que llegeix Shakespeare, Jean-Paul Sartre, Albert Camus… (…) que recorda alguns veïns de Palafrugell que Josep Pla a El quadern gris fa parlar talment que fossin filòsofs o homes de món. (…) Per completar el gruppo di famiglia in externo, tenim un enigmàtic Foraster -a vegades anomenat Hoste o Baró-, exquisit home de món (…); els visita una vegada l’any.

Primer acte

GERTRUDIS (al telèfon). Ah, digui. El notari? Bé,si. (…) Com vol que m’avorreixi? Sóc dona de sa casa, ve-li aquí. Afegeixi que faig de professora dels meus nebots… JO, fama de sàvia? Res d’això, una llicenciatura en història per anar tirant. Sí, és clar. El dia que no tingui res per ensenyar… Les ciències. Li diré la veritat: en aquesta casa no ens interessen gaire, som gent de lletres i humanitats. Els meus nebots? Són massa estudiosos… i amb els llibres en tenen prou: treuen unes notes excel·lents. Sí, és clar. El piano, la ràdio, el violí… Si m’amoïna el violí? De cap manera. Que si sé com en diu la gent, de casa nostra? Naturalment. No és mal trobat: “la capsa de música“. (…)

GERTRUDIS. Tot un personatge. Un gran artista.

FRANCESC. Figura’t. Educat per tu.

GERTRUDIS. Pobre de mi, són ben poques les solfes que he pogut ensenyar-te. Però tu consideres que amb l’orella en tens prou? (…) Crec que ha arribat l’hora que vagis a la ciutat a prendre lliçons directes d’algun mestre famós.

FRANCESC. Perquè m’encomani els seus vicis? No, tia. Prefereixo escoltar els grans genis… Ara rai, que els bons concerts són a l’abast de tothom…

GERTRUDIS. Però la posició dels dits

FRANCESC. L’orella, l’orella. Escoltant, els dits troben l’encaix just. Jo recreo per a mi el que ells han après amb més treball. No va ser un èxit el meu recital a París? Ah, ¿saps que m’han demanat que toqui a l’ofici, per la festa major? (…)

GERTRUDIS. I què has resolt?

FRANCESC. Que, si em volen sentir, vinguin a la cala, que farà de caixa de ressonància.

GERTRUDIS. Doncs jo, de tu, accediria.

FRANCESC. Amb una condició: que tu vinguis a sentir-me.

GERTRUDIS. Precisament jo? No em pots dedicar l’assaig? Aquí, en la intimitat?

FRANCESC. Sí. Però l’artista creix amb el públic, el necessita. Sé que, dedicat al poble, tocaré millor. I tu sempre has estat el meu únic públic, el més selecte, escollit i minoritari possible. El meu mestre i el crític més exigent. Sense el teu implacable rigor no hauria fet progressos. La llàstima és aquest violí, que no val res… En necessito un de veres. (…)

DOIA. Si jo fos artista com tu, Francesc, no voldria interpretar ni el paisatge, ni els estats anímics, ni la quietud dels llacs, ni el repòs de la terra. Si fos pintora, només voldria pintar ulls, o millor, mirades, esguards. I núvols. (…) Les fulles de l’alzina són sempre idèntiques (…). En canvi els núvols, són lliures, desiguals, capriciosos. Miden de perfil, de tamany, de color, d’adreça, d’altura, de velocitat. (…)

GERTRUDIS. Veig que no tindràs més remei que dedicar-te a la literatura.

DOIA. Perquè ha arribat el Foraster? Les modistes ja esperen veure aquesta temporada quins vestits estrenes per copiar-los. Cada any per aquest temps, una vegada arriba amb una ràdio, l’altra amb tres caixes de llibres, o amb un piano. Aquesta vegada també ve carregat (…). No vull que porti res. La caseta és plena. ¿Saps com en diuen d’aquesta barraca, en descampat, vora el mar, tan farcida de coses i d’objectes que no hi cabem? “La caixeta de música“.

FORASTER. Celebro poder passejar sota aquest cel en la nostra costa afeixugada de mites. Pau. Afrodita, Astarte, Calipso. Tot encara és present. Orfeu té el parany de la lira per interpretar el retorn d’Eurídice. Seria un tema.

FRANCESC. És molt bonic, però cansa una mica. Sempre, cada dia, cada nit el mateix.

FORASTER. Tot té encara un cert aire immutable de pregària i de llegenda. En pots treure molt profit per l’art: idees, melodies, pressentiments.

FRANCESC. Ja que no voleu sopar amb nosaltres, us acompanyo. Us asseguro que us faré sentir la meva preocupació per reduir al pentagrama l’astrofòbia efectiva que sembla pesar, aquestes tardes de vent petit, sobre les ones panteixants, discretament revoltes, del litoral. Us asseguro que sóc prou artista per comunicar als altres la meva esgarrifança, la besada dels estels que ens comencen a caure al damunt. Veieu? Semblen llàgrimes; com cada any per aquest temps, ja ho sé, comencen a neguitejar-se. Des que tinc comprensió i memòria, m’ha corprès aquest fenomen atmosfèric.

FORASTER. ¿La tens composta i resolta a la pauta, aquesta fuga de sensacions?

FRANCESC. Sí. No la voleu escoltar? Però val més que us n’emporteu el disc, tot està més resolt; amb els nervis… Ja veieu que sóc sensible als vostres presents.

FORASTER. (…) És de tu que vull escoltar la simfonia, constatar els teus progressos.

FRANCESC. Al violí, tot sol? Resultaria excessivament simple, desangelat. Però, a manca d’acompanyament, però no crec que pugueu seguir-me a primera vista amb el piano, jo mateix accentuaré o doblaré el meu solo de violí en honor vostre, màgic i enigmàtic missatger.

GERTRUDIS. (…) Encara no m’has preguntat qui demanava al telèfon…

FRANCESC. Oh, he escoltat el teu enginyós diàleg: “Si… No… Bé… És clar. Què? Oh, ha, tan se val. Qui sap”. El telèfon és un instrument. De vegades sembla un piano tocat amb un sol dit. Deixa’m prendre una nota al teu carnet de pentagrames: la… re… mi… sol… Sembla mentida que les simfonies més variades i sumptuoses es puguin obtenir a base d’un acord grandiós de monosíl·labs combinats. Les grans idees es tenen al camp. Exposaré aquesta teoria musical de la composició a base de set notes monosil·làbiques. És clar que no em descuidaré de la gamma intermitja de bemolls i sostinguts.

FORASTER. Bonic tema per a una conferència.

FRANCESC. Res de conferències ni de fer el savi. Són reunions a posta per avorrir el públic. M’explicaré amb l’arquet i ja veuré si em faig entendre. (…)

Segon acte

(…)
FORASTER. Tothom té una creu o una altra. La teva creu és l’ombra que fa l’arquet damunt del violí. Tens geni. Executa, composa, escolta la basarda de les estrelles; esprem les recances del teu cor. I recorda aquest consell: Les dones poden trair-te. El violí, no. Obre aquesta caixa, la que venia destinada al teu ús. És un Stradivarius autèntic. La sonoritat extraordinària, la qualitat de la ressonància t’ajudarà molt. Vés pel món, que és petit; dóna concerts; volta aquesta terra rodona (…). Deixa’m el teu violí, senzill i usat: jo també sóc una mica artista i la caixeta de música em necessita.

FRANCESC. (…) No necessita més caixa de ressonància que la dels meus remordiments. No vull més violí que el meu.

(…)

FORASTER. La caixeta de música tornarà a viure. Francesc també. Correrà espai, estimarà una altra dona, o a moltes, però tornarà triomfant o vençut. I estimarà aquesta cala. Sembla mentida que aquest violí pugui arrencar tanta claror, tanta harmonia. En canvi jo, què en faré d’un instrument de més categoria, si em manca el geni? (…)