Creació artística i arrels

“Creació artística i arrels: quan la nostra morada es dirigeix cap a l’art i la creació d’emocions i bellesa”, per Carles Duarte i Montserrat. Bon Art: paisatges construïts, setembre 2011,  p.24 i 25.

En la vida humana hi ha una dimensió imprescindible que té a veure amb la necessitat de nodrir-se, de rentar-se, de descansar… I les rutines que practiquem amb un cert automatisme fan que hi hagi molts moments de la nostra experiència quotidiana en què no intervé un pensament crític, exigent, que no són fruit d’una cadena de reflexió i acció. (…) De tant en tant aturem el pilot automàtic de la nostra ment. I aleshores ens interpel·lem davant del sentit de l’existència, ens convoca la fascinació pel misteri, el que intuïm però no percebem a través de l’experiència física, deixem que emergeixi la nostra dimensió espiritual i els nostre anhel de transcendència, que sovint es manifesta en uns creences religioses, i encenem la nostra mirada amb la pulsió primordial cap a l’art, cap a la creació de bellesa i d’emoció.

La música, l’amor i el pensament, segons Plotí, enlairen l’ànima humana i l’acosten a Déu, a l’U. Al capdavall, en l’art alena una certa forma de reconciliació entre nosaltres i el món, perquè ultrapassa l’immediat, l’efímer. L’art vincula la nostra vida al que és perdurable.

No apareixem en el buit ni naixem del no-res. Sorgim en un paisatge, habitualment força humanitzat. Ens incorporem a una comunitat en què ens reconeixerem per la llengua i les manifestacions culturals compartides. Ens integrem en una tradició fruit de les aportacions de generacions successives que ens han precedit. Ens cal prendre’n consciència, ni que sigui per qüestionar-la o transgredir-la.

Som el que hem viscut i el que anhelem de ser. La nostra memòria i els nostres somnis. Som en part constructors de nosaltres mateixos, per les nostres decisions, per les amistats que triem, pels llibres que llegim,  per la música que escoltem, per les pel·lícules que veiem, per l’art de què ens acompanyem… Però alhora la vida ens construeix. I la naturalesa influeix decisivament en la nostra mirada. A la Islàndia de glaceres i volcans, a la nostra Mediterrània d’horitzons on es fonen els blaus, de camps daurats de blat o del gris verd de les oliveres, de vinyes retorçades contra el fred, de boscos fressats que en caminar-los lentament es van tornant part de nosaltres, de muntanyes que hem pujat pel repte de l’esforç reeixit i del goig de la contemplació (…). És clar que també podem podem triar l’opció de desarrelar-nos i anar a viure en un altre indret, com un arbre que arrenca a caminar, però cada lloc on hem viscut forma part no tan sols de la nostra biografia, sinó també de la nostra personalitat.

L’artista és, deliberadament o inconscientment,  un intèrpret del seu paisatge (dels seus paisatges) i dels seus contemporanis. Se’n nodreix. L’habiten. Des de la relectura d’una arrels que el relliguen, d’una banda, amb una saviesa pacientment construïda i, de l’altra, amb l’avidesa de l’impuls creatiu, amb l’agosarament del pensador i de l’artista intrèpid que ha empès sempre cap endavant l’aventura estètica, intel·lectual, espiritual de la humanitat. Fins i tot deixant de banda els casos obvis de les escoles paisatgístiques, com la d’Olot, és difícil d’explicar els pintors sense la seva llum i els escenaris de la seva vida i de la seva obra. I una gran part del repertori clàssic musical s’inspira en melodies tradicionals. Començant per les sardanes d’Amadeu Vives o Pau Casals i, és clar, la seva versió d’El cant dels ocells, però immediatament hauríem d’afegir-hi les Danses eslaves d’Antonin Dvorák; les Danses hongareses i les Cançons alemanyes de Johannes Brahms, o les composicions d’Isaac Albéniz i del gran guitarrista Miquel Llobet, concebudes a partir de la música tradicional. Fins i tot en llenguatges artístics més moderns, com el cinema (…) sovint són ben perceptibles les arrels dels creadors, com ara en la producció d’Ingmar Bergman o de Federico Fellini, que són universals sense intentar dissimular qui són, d’on són i quins són els seus paisatges geogràfics i humans.

Però al mateix temps que l’artista crea des d’un territori que el configura, que l’esculpeix, el creadorvocació, voluntat d’exili, de distància respecte del món (…). Som i arrelem com els arbres, però lluu als nostres ulls la guspira de la mirada del nòmada. I de la mateix manera que necessitem el recer que coneixem, que ens asserena, que ens identifica, que ens ofereix el mirall on retrobar-nos, també forma part de la nostra naturalesa (…) el viatge. Així és també el creador, un món dens de sentiments i d’emocions subjacents que es confronta amb escenaris insistentment oberts. (…)

S’ha dir amb raó que la pàtria d’un escriptor és la seva llengua. (…) No hi ha escriptors sense mots i, doncs, sense unes arrels que l’uneixin a una comunitat històrica. En la literatura, fins i tot l’experimentació més rupturista parteix de la paraula, que habitualment és el resultat d’una llarga evolució formal i semàntica (…).

En la seva narració Tlön, Uqbar, Orbis Tertius, ens parla d’una societat en què “no existe el concepto de plagio: se ha establecido que todas las obras son obra de un solo autor, que es intemporal y es anónimo.” Certament, Jorge Luis Borges formula incisivament la gran qüestió del jo individual que participa d’un jo col·lectiu (i aquí reprenem la noció d’arrels), de la tensió entre el jo i el nosaltres que l’escriptor necessita ser  més que ningú, per poder generar un reconeixement, una projecció del lector en el que està llegint, però esforçant-se l’autor a evitar que el jo col·lectiu l’asfixiï. I, és clar, presoner del dubte indefugible sobre si serà capaç de fer una sola pàgina que mereixi de ser rescatada del silenci. L’autor, doncs, davant del compromís personal, individual, indelegable de la creació artística, veu pròpia, però alhora de molts, mèdium, ni que sigui fugaçment, entre el nosaltres quotidià i el que hi ha d’immortal dins nostre.

Comments are closed.

Post Navigation