Delusion

A R. Weis, artista de Sound Art, perquè em va fer descobrir Laurie Anderson qui, com ell, experimenta amb els sons i amb la conjunció i la intersecció dels llenguatges a través dels recursos de les noves tecnologies.

Assistir a l’espectacle multimèdia Delusion: a new solo opera de l’artista nord-americana Laurie Anderson ha estat una experiència vital. Violinista, pianista, rondallaire; música i escriptora; filòsofa i comunicadora, Anderson ha ofert un espectacle que ha entusiasmat el públic.

Silenci expectant després dels primers minuts de desconcert, xiuxiuejos i comentaris del públic davant les suggerents projeccions en quatre superfícies de l’escenari, una de les quals en forma del què inicialment hem percebut com un bloc de gel però que, a mesura que avançava l’espectacle, ha estat un seient de confident o fins i tot un llit.

Moments de l’espectacle:

[youtube width="425" height="355"]http://www.youtube.com/watch?v=kzs1iefJ00s&feature=relmfu[/youtube]

La música va prenent protagonisme i dialoga amb les imatges: fulles de tardor embogides per un un vent quasi hivernal que semblen guspires de foc viu… escletxes d’un bloc de gel a punt d’esmicolar-se… i més vent, fum que s’enlaira no sé d’on ni cap on… I vet aquí el punt de partida!

La captivadora veu de l’artista comença a enfilar un seguit d’idees (sort en tenim de la sobreimpressió en pantalla del text en català!), com la de l’ase que avança motivat per la pastanaga que té penjada al davant. Com nosaltres quan actuem per obtenir allò que anhelem fins que, de sobte, ens adonem que no sabem realment on anem.

cap on anem?… des d’on venim?

El ritme s’imposa i les imatges es transformen en un gran graffiti. (He pensat en el quadre “El crit” del pintor norueg Edvard Munch). Blanc sobre negre, traços dinàmics i paraules: blowing…  bird… bright… drum… dreams… (No hi he sabut llegir cap paraula que comencés per “A”. Potser es tractava d’obviar-la per fer al·lusió a l’alfa i l’omega, símbol del principi i la fi?…)

Després d’una mena d’introducció, tot feia pensar que l’espectacle mantindria la forma rondó (ABACA…), però no ha estat així. A partir de la quarta escena, ha canviat a D-E-F-G…

Com començar?es pregunta Fenway Bergamot, l’alter ego masculí de Laurie Anderson. Per què serveixen els dies?Per despertar-nos, es contesta. Insisteix:  Per què serveixen els dies?Els dies són on vivim. I afegeix: venen i se’n van. Aleshores se’ns presenta un nou dubte:I com comencem de nou?

La família és una experiència de vida, diu Anderson. I la vida, un pelegrinatge, però,

cap on?… des d’on venim?…

Abans hi havia grangers… quan hi havia granges! (és clar), Però, i ara?… Algú diu: Sóc mariner perquè sóc sempre a l’aigua. És l’oncle difunt. I Anderson es pregunta  per què plou en els seus somnis… Imatges de gotes de pluja lliscant sobre un vidre cau. Som dins d’algun lloc i mirem a fora, no sé on… Els somnis són el lloc on es deixa que tot estigui al seu lloc.

I els somnis ens porten a la Lluna. Però, de qui és la lluna?… Els russos i els nord-americans se’n disputen la propietat perquè tots dos països hi van arribar i, tal com passà amb el Nou Continent al s. XVI, la van conquerir. Però els italians repliquen perquè són els primers que la van veure!

És hora de ser clars i no anar amb embuts: el principal problema de l’home és la mort, diu Anderson. I si poguéssim ressuscitar els nostres avantpassats? -es pregunta-… I si fos possible fer-ho a partir de les partícules de les que estaven formats?… Aleshores argumenta que hi hauria un excés de població que ens  impel·liria a la conquesta de l’espai. Vet-ho aquí (?). Tanmateix hi ha un altre problema -afegeix-: que les partícules s’han dispersat, i són partícules indispensables per reconstruir-los!

A les nits, la lluna i els estels. No podem fer mal els estels (per sort! O hauríem de matisar, “encara”…) perquè no els podem cremar, ni esmicolar, ni destruir (com fem amb tot el que ens envolta a la Terra), … però intentem arribar fins a ells! (Quina fi els espera!)

El dilema està servit. Lluita entre dues personalitats: Laurie Anderson versus Fenway Bergamot canten plegats -per obra i gràcia de les noves tecnologies-. I és que els estels són com diamants al cel. I canten: Centelleja, petit estel. On ets?

En un moment de l’espectacle la rapsoda ens deia: Sóc a una barqueta i remo fins una petita illa. Sembla submergida… (penso en el Preludi “La catedral submergida” de Claude Debussy). Hi ha camps…. hi bufa el vent…  Som a Islàndia (… el meu paradís perdut!). Anderson confessa que li resulta familiar. I és que hi ha una granja amb ponis de cap enorme i potes amples. (Ponis! Vés per on, una varietat de cavalls. Penso en la Xinxeta, el Rovelló i la Chiquilla). Però el paisatge es torna lunar, desèrtic. La granja té un estable gegant en ruïnes. Algú el vol convertir en una gran sala de ball. Aleshores Anderson recorda per què tot allò li resultava familiar.

A Islàndia hi ha víkings i missioners irlandesos. Conten històries de visions d’elfs i de déus gegants, i els seus avantpassats es dedicaven al pasturatge: eren pastors que vagaven perduts (…cap on?… des d’on?…). I se sentien sols enmig d’aquells paratges inhòspits per on passaven. Sentien la solitud en la immensitat del món. Com nosaltres. Però, per contra, ens movem en una societat multitudinària i alineadora on no hi ha empatia ni compassió. Ens mesurem per tests. Números i dades. Estem deshumanitzats.

Com la roda de la vida, el violí midi d’Anderson teixeix una melodia constant que no cessa i que avança implacablement…

… cap on?… des d’on venim?

Anderson utilitza el violí midí i els teclats com a instruments electrònics i com a controladors de sons. Efectes sonors en contrapunt amb els visuals. Melodies minimalistes com a base acústica d’una narració expressada amb recursos expressiu dels contadors de faules i rondalles. Veu parlada o veu cantada, però sempre comunicativa i captivadora. I és que Anderson és considerada com una joglar moderna: dalt de l’escenari utilitza tots els recursos a l’abast per tenir el públic fascinat.

Una nova reflexió: els homes i les dones reaccionem de maneres diferents. I posa un exemple: si perden el control, els homes han de fer alguna cosa… però les dones tenen una altra opcióles dones es poden posar a plorar. Anderson comenta que se’ns fa estrany que un home plori, però assegura que té les llàgrimes d’un home guardades en un pot: són el plor pel dolor de la visió de la guerra. Plou…. Plorem… Les llàgrimes del l’ull dret són les de l’amor; les de l’esquerre, les de l’odi.

La protagonista ens fa saber que la seva mare s’està morint. Cal anar a acomiadar-se’n. Cal anar-li a dir per darrera vegada que  l’estima. Però, i si no és així?… (és possible?). Com que no s’ha de mentir a un moribund, Anderson ens proposa un exercici budista: la meditació de la mare. Es tracta de recordar un moment intens en què recordem sentir l’amor de la nostra mare. Només cal un moment per arribar a sentir la Mare del Món.

En arribar al costat del seu llit, ja és morta. No li ha pogut dir res. Morim tres vegades, diu: quan se’ns atura el cor, quan ens enterren i quan algú diu el nostre nom per darrera vegada. I així com el nom del pare sempre es fa palès en tots els documents i situacions socials, el nom de la mare és com una contrasenya, un codi secret que es manté ocult.

cap on anem?… des d’on venim?

A M.P., com a mostra de condol.

——————————————————————————————————————-

NOTES

Les citacions de l’espectacle són notes que hem pres en directe. No corresponen a cap tipus d’enregistrament tecnològic d’àudio o multimèdia.

El contingut d’aquest post no pretén ser un guió de l’espectacle. Seria una imprudència, perquè el que hem vist i sentit és molt més que això! Simplement, aquest text és fruit dels apunts de les idees què ens ha estat més reveladores. I és que, en ser un espectacle interdisciplinari, sense la música, les imatges i la paraula parlada i cantada, tot el que es pugui dir només és com un esquelet sense vida.

Comments are closed.

Post Navigation