La comunicació més enllà de les paraules*

Parlant, la gent s’entén“.  Aquesta citació popular pot servir per posar de relleu que el diàleg serveix per intercanviar opinions, aprendre uns dels altres; també permet resoldre conflicte de manera enraonada, perquè cadascú manifesta les seves pors, preocupacions, inquietuds, etc.

En qualsevol cas, cal posar-se en el lloc de l’altre per entendre’l, comprendre’l i saber què i com es sent. Com diu una altra dita, posar-se els mocassins de l’altre.

Hi ha moltes frases cèlebres que fan referència al valor de la comunicació, i més concretament, a les paraules, al missatge, al contingut; en definitiva, al què es diu. Hi estem d’acord. Però després d’haver vist aquest vídeo potser també ho estarem en què, a més de les frases, perquè una comunicació sigui efectiva, calen altres recursos: to de la veu, ritme del discurs, respecte per torn de paraula, actitud i expressió corporal…Què fan aquests menuts que no fan molts dels contertulians d’algunes televisions privades?

Potser s’escauria al frase “parlar sense to ni so” que, com diu Amades (1983: 99), seria “sense més ni més, de manera no raonada ni lògica”. És clar que això ho diem nosaltres, els adults. Vés a saber si aquests marrecs no “parlen amb solfa“, és a dir, “de manera encoberta (…) i de manera no entenedora, amb molts convinguts per tal de no ésser entès pels qui senten la conversa (…). Parlar amb una llengua no entesa de la majoria dels presents” (Amades, 1983: 98).

Dèiem que en alguns contextos -suposadament comunicatius i de divulgació- els crits, l’encavalcament dels discursos sense respectar els torns de paraula, la superposició de monòlegs (perquè ningú escolta què diu l’altre) donen lloc a una cacofonia inintel·ligible.

No és que amb la superposició de veus  en resulti una sonoritat polifònica -com és el cas de les composicions musicals que utilitzen aquest tipus de textura-, no. Com digué Mozart a propòsit de “Les noces de Figaro”, la música és l’únic llenguatge que permet la superposició de veus sense que el discurs de cadascuna se’n ressenti, perquè en una composició musical polifònica el discurs de cada veu o línia melòdica està perfectament encaixat en el conjunt sonor, i el tot és el resultat de la suma de les parts, que evolucionen amb una alternança, contraposició o simultaneïtat sonora (segons el cas) que resulta perfectament comprensible… i audible!

FONTS DOCUMENTALS

Agraïm a Pilar Àvila que ens hagi facilitat aquest vídeo.

Amades, J. Refranys musicals. Comparances. Refranys i parèmies de caient musical popular. Barcelona: Selecta, 1983.

—————————————————————————————————————-

Activitat

Us proposem que us organitzeu per parelles i que intenteu mantenir un discurs comunicatiu amb onomatopeies o amb síl·labes com (ta, la, pa, ma…) tal com fan els nens del vídeo. Ajudeu-vos de gestos corporals per donar èmfasi al què esteu dient. És important que sigueu convincents i, per tant, convé que us poseu en situació per fer creïble l’escena.

Poseu atenció en les pauses del vostre interlocutor per començar a parlar, o deixeu que els silencis permetin fixar-vos en la seva mirada, expressió facial per poder respondre a la seva intervenció de manera coherent a la seva actitud o, al contrari, per contradir-la.

Comments are closed.

Post Navigation