Pedro Espinosa (pianista)

In memoriam. A Pedro Espinosa Lorenzo (13 d’octubre, Gàldar – Gran Canaria-, 1934 – 9 de setembre 2007, Las Palmas de Gran Canaria).

Recordo Pedro en una festa en la casa d’una amiga comuna, l’Alícia. Estàvem de celebració i hi havia molts convidats. Després de les presentacions i de les primeres converses, la gent es va anar agrupant per afinitats o coneixences. Nosaltres podríem haver muntat un octet. Un piano  Steinway gran cua presidia una de les sales. Se’m feia estrany que estigués mut, que ningú es posés a tocar-lo, i menys encara sabent que molts dels congregats érem músics. Suposo que tots pensaven el mateix que jo, que era Pedro qui havia de fer els honors. Però ell es mantenia al marge d’aquesta apreciació i es desentenia de les mirades i comentaris de complicitat. Era com si no anés amb ell. Va arribar un moment, però, que algú ho va comentar de manera explícita i aleshores, molt seriós, va fer una afirmació que va sonar com una sentència.

Es definia ateu, però entenia que els músics eren com sacerdots que oficiaven un enigmàtic i antic culte. Com a tal, sentia un profund respecte per allò pel qual havia consagrat tota la seva vida: la música.  Per això trobava indigne que, enmig de les anades i vingudes dels plats del buffett lliure amb què ens obsequiaven els amfitrions (l’Alícia i en Juan), les rialles dels grup que explicaven i escoltaven acudits i anècdotes, i la xerrameca festiva d’una reunió de diferents grups d’amics, algú gosés fer sonar aquell magnífic instrument. Seria com insultar -profanar- la Música, va dir, i ell era incapaç de fer-ho. Per tocar, insistí, li calia una preparació anímica i emocional que en aquell moment tan distès era incapaç d’assolir, i  menys encara quan hi havia vi o cava pel mig.

Què s’ha dit d’ell?

En una ocasión, en pleno atasco de Madrid, me hizo notar con la naturalidad de quien señala algo a través de la ventanilla que el señor del taxi tenía la bocina afinada en mi bemol. +info

Viajaba muchísimo y desde cualquier rincón de Europa enviaba por correo a sus alumnos programas de sus conciertos con un recuerdo cariñoso manuscrito en una esquina. +info

I jo, sense ser-ho, en dono fe d’això. Però des que el vaig conèixer, em veia partícip dels concerts que realitzava i del què interpretava en cada ocasió. Les seves notes, amb una cal·ligrafia acurada, petita i precisa, eren tant concretes com la seva paraula. No hi faltava ni hi sobrava res.

Se l’ha comparat amb el pianista Ricard Viñes (Lleida, 5/02/1875-Barcelona, 29/04/1943).

Fue no sólo un gran intérprete de música contemporánea sino de repertorio español, del siglo XVII y XVIII, que había sido olvidados, como el Padre Soler, Antonio de Cabezón…, además de intérprete de estrenos de toda una generación de compositores españoles de los 50, 60 y 70 como Tomás Marco, Antón García Abril, Carmelo Bernaola; él siempre estuvo al servicio de la creación contemporánea. (Ivan Martín, pianista). +info

A més d’aquesta actitud musical a la que es refereix Martín, hi hem d’afegir el fet que la ciutat de Ricard Viñes era un lloc que formava part de la seva vida personal tota vegada que l’amistat que mantenia amb persones de la capital del Segrià li feia sentir una especial predilecció per aquesta ciutat on també hi actuava regularment.

Ressenyes biogràfiques

Algunes de les referències biogràfiques:

1934. Neix a Gàldar (Gran Canària). Els seus pares, Baltasar Espinosa i Juana Lorenzo, eren mestres de les escoles públiques de Gàldar, en una època en què les escoles no eren mixtes. La seva mare va ser directora de la secció graduada per a noies . +info

Pedro va rebre els seus primers coneixements musicals de la seva mare, però ben aviat va passar a ser deixeble d’Amor Molina.

1949. El 16 de novembre, amb només 15 anys, realitza un concert al Teatre Pérez Galdós organitzat per la Sociedad Filarmónica.

Es trasllada a Madrid gràcies a una beca de la família Castillo. +info

1950. Ingressa en el Real Conservatorio de Madrid +info

1951. Guanya el Premi Extraordinari en el Real Conservatorio de Madrid. +info

1955.  Concert amb la primera audició a Espanya de la Sonata per a dos pianos i percussió de Bela Bartók, amb el també pianista Javier Alfonso.

1956. Concert amb la primera audició a Espanya de la integral per a piano de Schönberg, Berg i Webern.

1961.  Concert amb la primera audició a Espanya de la 2a Sonata per a piano de Pierre Boulez.

1963. Concert amb la primera audició a Espanya d’ Ocells exòtics d’Olivier Messiaen, amb l’Orquestra Nacional, i de Litúrgies sobre la presència divina, d’Oliver Messianen, amb l’Orquestra Simfònica de Madrid.

1965. Obté una pensió de Belles Arts de la Fundació March tant per l’estudi com per la interpretació pianística de la música del s. XX.

1967. Concert amb la primera audició a Espanya del Primer concert per a piano de Bela Bartók i de la 3a Sonata de Pierre Boulez.

1972. Concert amb la primera audició a Espanya de la integral Klavierstuck de Stockhausen.

1974.  Concert amb la primera audició a Espanya de la Sonata Concord d’Ives

1975. L’Acadèmia Ravel el declara com un dels tres intèrprets més destacats del Concert per a la mà esquerra del músic francès, Maurice Ravel.

Estrena el Concert de Larrauri, amb l’Orquestra Simfònica de Bilbao.

1978. Estrena del Concert de González Acilu, amb l’Orquestra de RTVE.

1980. Concert de la primera audició íntegra de Música callada de Frederic Mompou.

1981. Creació del Premio regional de piano “Pedro Espinosa” per potenciar la carrera concertística de joves pianistes canaris. Actualment l’organitza l’Associació Pro-Música PEDRO ESPINOSA i està patrocinat pel Govern de Canarias, per l’Exm. Cabildo Insular de Gran Canaria, per l’Exm. Ajuntament la Real Ciudad de Gádar i pels Il·lms. Srs. Comtes de la Vega Grande, amb la col·laboració del Conservatori Superior de Música de Las Palmas i el Conservatori Superior de Música de Santa Cruz de Tenerife.

1986-1998: professor i catedràtic de piano. Conservatori de Guadalajara. +info

1988. El 2 de gener és nombrat Fill Predilecte de Gàldar, la seva ciutat natal.

1988. És nombrat acadèmica de la Real Academia Canaria de Bellas Artes de San Miguel Arcángel. +info.

2001. El Ministerio de Educación y Cultura el va homenatjar en el Festival d’Alacant amb motiu del 50è aniversari del seu primer concert. +info

2006. Pateix un ictus cerebral que li va fer deixar la carrera concertística.

2007. Mor el 9 de setembre. Les seves despulles estan enterrades al cementeri de San Isidro de Gàldar. +info.

En la cerimònia del seu enterrament es va poder escoltar la Marxa fúnebre del pianista i compositor polonès Frederic Chopin +info

Espinosa va donar tot el seu llegat al seu poble natal. L’Ajuntament preveu fer un museu. +info.

Documentació

Fundación Juan March. “Javier Alfonso en su centenario”. Aula de reestrenos, núm. 55. Biblioteca Española de Música y Teatro Contemporáneos. Madrid, 8/02/2006. [programa de mà del concert de Pedro Espinosa] +info

Hernández, Diego. “Fallece el pianista galdense Pedro Espinosa tras sufrir una larga enfermedad”. Diario de Las Palmas, 10/09/2007.+ info.

Pérez, Mariano. Diccionario de la música y los músicos, vol. 1. Madrid: Istmo, 2000. +info

Suñén, Luís. “Pedro Espinosa, pianista: adalid de la música contempoanez, estrenó multitud de obras nuevas”. El País, 22/09/2007.+ info.

Comments are closed.

Post Navigation