Girona Banda Band

Ahir divendres 17 de desembre, en el nostre institut Jaume Vicens Vives (Girona) hem gaudit d’una iniciativa de la Girona Banda Band (bé, suposo que gràcies a l’impuls d’un dels seus membres…): començar a celebrar el Nadal amb música!!!

A les 20:00 hi ha hagut un taller d’instruments, una mena de presentació del so i de les característiques del instruments de la banda.

A les 21:00 el concert ha començat amb els “teloners”, un quintet de vent format per dues trompetes, un trombó, una trompa i una tuba, ens han interpretat cinc peces. En la darrera intervenció s’hi ha afegit una caixa. La versió en vent-metall de les populars nadales “Adeste fideles”, “Sant Nit” i “El tamboriler” han sonat francament bé.

Tot seguit, la resta dels músics de la Girona Banda Band han pujat a l’escenari i han posat de manifest el que ens va dir dies abans Artur Antúnez (clarinetista de la banda i cap d’estudis del nostre institut) per correu electrònic, convidant-nos al concert.

“Aquesta formació dona cabuda a tots els amants de la música, sense importar ni l’edat, ni el nivell, ni l’origen, ni les creences, ni la política. És un clar exemple de treball en equip on tothom suma, amb un respecte per les diferències i una comprensió per les dificultats de cadascú”.

Avui hi ha afegit:

“La banda és una mostra de com la diversitat de nivells musicals (alguns no saben solfa i d’altres composen), d’edats, de maneres de fer… es fusionen”.

De fet -ha continuat digent:

“és una mostra de tolerància i de comprensió”.

I aquest és el missatge d’aquest concert nadalenc.

Referint-se al director de la Girona Banda Band, Lluís Yera, Antúnez ha comentat:

“La feina de dirigir és, també, la de sumar les parts bones de cadascú… Ell les posa en ordre i en treu profit. Aquest és el seu mèrit”.

Hi estic totalment d’acord, i el felicito pel resultat.

Començat el concert, i després dels moments de curiositat per distingir les cares conegudes (dels 56 músics, 10 són alumnes del nostre institut Jaume Vicens Vives), després de situar-nos en quin seria el repertori que ens oferirien (en totes les butaques del teatre hi havia el programa del concert), després d’acomodar-nos en el seient, ens hem summergit -finalment- en la música. El so acompassat de la banda, seguint en tot moment les indicacions del director, certament ens va envaït. No veiem joves i adults, homes i dones, instruments de vent-fusta i vent-metall (des d’on estàvem no distingiem visualment la percussió)… només veiem músics i sentíem música. La sentíem per les orelles -és clar- però també per la pell, per la ment, per l’esperit. La ment gaudia del discurs sonor, i el cos sensible, de les emocions que ens produia. Es notava que el conjunt de músics hi posava tots els sentits.

El programa era, realment, per a tots els gustos. Com ha dit el director, s’havia tingut en compte el públic potencial, estudiants d’entre 12 i 18 anys i adults: música de pel·lícules, música de gènere simfònic, música pop-rock i, per descomptat, nadales.

Tot i la petició del director, el públic ha estat incapaç de reprimir els aplaudiments entre tres de les peces que constituïen una mena de trilogia cinematogràfica: “Piratas del Caribe”, “Titànic” i “Juràssic Park”. Potser ha estat per compensar el buit que ens envaeix en el moment dels títols de crèdit en un passe de cinema (cosa impensable en una sessió teatral). O pitjor encara, per compensar la mutilació que ens imposa la televisió, perquè tot just comencen les primeres notes de la música que acompanya el final d’una pel·lícula que ja ens estan bombardejant amb les jingels i covers dels spots publicitaris.

A “Bohemian Rhapsody” dels Queen, el director ha convidat al públic a participar cantant la cançó. No sé si la potència i contundència sonora de la banda apaivagava les veus dels espontaris o és que els potencials cantaires no gosaven -gosàvem- destorbar la sonoritat del conjunt, unànim, cohesionada i compacta.

També ha animat a marcar els contratemps i després tots els temps, aconseguint una participació absoluta del públic, un moment en que l’escenari i la platea vibren al mateix ritme. Però… després de la rauxa calia recuperar la calma, “la compostura, la serenitat” -com ha indicat Lluís Yera-, així que abans de “Final Fantasy VII” -una peça habitual en el repetori concertístic de la banda-, el silenci ens ha trasbalsat: dens, profund, sentit.

La música de la banda sonora de “Final Fantasy VII” és plena de contrastos. Fins i tot “ens summergeix en un circ, amb pallassos i lleons; és una música rica, variada, interessant”, ha comentat el director. Jo hi afegiria que és una suma de contradiccions o dualitats: nostalgia i triomf, evocació i presència, calma i desenfré, introversió i extraversió…

Per donar un to animós al concert, el director anava canviant de barret i complements segons l’estil de la música: des d’un barret de pirata a un barret fashion, fins a ulleres de sol o gorres de Pare Noel (fins i tot l’orquestra!).Tampoc hi ha faltat aquest emblemàtic personatge, aquesta importació forània -entranyable és clar- que es va imposant en una hegemonia que no li és pròpia en les nostres contrades. Així que el contrapunt d’unes barretines ens ha fet situar a casa nostra. No hem de perdre els origens ni les tradicions! Les tres barretines, doncs, ens han recordat que, per nosaltres, el Nadal comença amb el tió i acaba amb les tres mags d’orient.

En definitiva, penso que pares i mares, professorat, amics, familiars dels músics, tots hem sortit entusiasmats amb l’animositat de la Girona Banda Band. Per molts anys puguin continuar compartint amb nosaltres aquesta plenitud vital encomanadissa!

Comments are closed.

Post Navigation