Marta Minguella, pedagoga musical

Gràcies a Sara Serra Martí per haver-me informat de l’entrevista a Marta Minguella en el programa Singulars  del Canal 33 del 14/06/2010.

Marta Minguella (Barcelona, n. 24/02/1945), Doctorada en Pedagogia musical pel Mozarteum de Salzburg i en Psicopedagogia per la Universitat de Sevilla, ha estudiat Musicologia, piano, guitarra, acordió…

Els dits són els portadors, però el que ha de tocar és el cor, el que ha de tocar és l’ànima (ComRàdio)

Entrevistes recents:

+ info: (PDF) “Si sonríes en la adversidad, tu mal empequeñece”. La Vanguardia,  01/02/2010.
+ info: (Àudio) ComRàdio, 24/02/2010.
+ info: (Vídeo) Singulars, de Canal 22, 14/06/2010

Apunt biogràfic

Marta Minguella (Barcelona, n. 01/02/1945)

Als dos anys i mig (a la foto, quan en tenia tres), la seva àvia va descobrir per casualitat el seu talent per la música quan, per fer-la menjar, la posar davant d’un piano de casa seva i ella va començar a tocar cançons que escoltava per la ràdio. Així és com va començar a tocar el piano de forma autodidacta des dels dos anys i mig. Dels cinc als onze anys va estudiar música a l’Acadèmia Marshall.Als 11 anys entrà al Conservatori per tal d’obtenir el títol oficial dels estudis music, i als 17 ja va començar a fer classes de música.

Acabats els seus estudis musicals al nostre país, proseguí a Salzburg i a Viena on s’especialitzà en Pedagogia musical (mètode Orff Schulwerk) i musicoteràpia.

Aquí no es feia pedagogia musica en aquella època. No es donava importància (ComRàdio)

Renuncià a la carrera concertística i als vint-i-un, a la càtedra de guitarra del Conservatori Superior de Música de Sevilla; des d’aleshores es dedicà plenament i íntegrament a l’educació musical dels més petits.Al llarg de la seva trajectòria professional ha estudiat l’estimulació de nadons prematurs a través de la música i els efectes del la música en les capacitats mentals dels infants.
El 2009, el Forum Europeo li va atorgar la medalla d’or per la seva dedicació al llarg de la seva trajectòria professional a la investigació del desenvolupament de la intel·ligència a través de la música.
Ha guanyat més de 200 premis internacionals de música i és compositora de desenes de cançons per a nens i nenes, com la del spot de les nines Famosa (+info: algunes de les nines en versió retallable) que va compondre quan tenia 18 o 19 anys, o els d’Heno de Pravia o Lady Shew. + info Li van comprar per 5.000 pessetes (de les d’abans) “a todos los efectos”, és a dir, que el comprador podia enregistrar-la amb els drets d’autor, que es podia interpretar sense cap tipus de limitació, etc.+info: partitura.Vídeo: primer spot publicitari de les nines Famosa, ideat i enregistrat als Estudis Moro. La música, original de Minguella, s’ha atribuït a altres autors perquè ella va vendre la cançó “a tots els efectes”, sense tenir coneixement del què era el copyright (drets d’autor).
L’empresa cinematogràfica Estudios Moro es va crear el 1955 gràcies als germans Luis i Santiago Moro, un any abans que aparegués Televisión Española, i la fàbrica Famosa (Fábricas Agrupadas de Muñecas de Onil Sociedad Anónima), el 1957. D’aquí l’interés d’aparèixer en aquest mitjà de comunicació amb un anunci àudiovisual.
El 1973 va fundar el grup infantil Nins (Grupo Nin’s), format per sis nens i nenes procedents de la seva acadèmia de música de Barcelona. Era un grup no professional que assajava els dissabtes perquè així no perdessin classes i poguessin fer vida normal com a infants.
Actualment és Directora Creativa de Projectes de la Fundació Nins de la que també n’és membre fundador.

Volen que els nens continuïnt essent nens.(ComRàdio)

- Per què un nen se li desperta el sentit musical i a un altre no?

- Hi ha cosa de genètica i hi ha cosa de l’entorn. Per molts és l’entorn, i sobretot avui dia /…/ com que aquests pares joves /…/ escolten música /…/, el nen, quan és dintre [el ventre de la mare] escolta música, escolta els sons de fora /…/. Aquests nanos ja són receptius, i com que la música és una de les coses que activa més el cervell i activa el desenvolupament de la intel·ligència, és una cosa que queda molt gravada. Després hi ha el que no havia sentit mai res /…/. Són nens predisposats per la música. (ComRàdio)

Arran de la mort del seu pare va desenvolupar una enfermetat crònica de caràcter autoimmune, el lupus, la qual li ha impedit tenir fills, però els 16.000 nens i nenes als que ha ensenyat música són com els seus fills, perquè els ha transmés el seu amor per la música.

El grup Nins

El 1973 va formar el grup infantil Nins (aleshores Grupo Nin’s).

Venia d’uns festivals que es feien a a TVE on vaig fer de jurat … la gent gran cantava cançons de nenes, i no m’agradava gaire; m’agradava molt que nens cantessin cançons de nens, per nens, amb lletres de nens, amb un final, amb un principi, una història, i entre mig algo agradable que els fes vibrar i que els donés peu per després crear un conte. (Singulars)

Amb el grup Nins gravar 200 discos,

però mai amb contracte per no supeditar-los… que els nens deixessin de ser nens. Els nens s’han de respectar com a nens, perquè tenen una etapa de nens i s’ha de procurar allargar-la una mica, que grans ja ho seran durant molts anys! (Singulars)

Entre 1973 fins el 1983, pel grup Nins hi van passar quaranta sis nens i nenes, de manera que el grup va estar format va anar canviant de formació, fins a un total de vint-i-dues.

+info: les diverses formacions del grup Nins.

També va fundar altres grups com 3+2, Sausalito o Burbujitas,  però no van tenir l’èxit ni l’impacte mediàtic de Nins.

Premis i guardons

1973. El grup Nins guanya el primer premi del IX Gran Premi de la Canción Infantil Ciudad de Hospitalet i Niñolandia de Ràdio Miramar, els qual els portà al XIV Eurofestival di Sanremo di Ragazzi el setembre del mateix any, on també van guanyar.

1978. Van representar Espanya en el Festival de Montecarlo.

Les seves cançons ha guanyat en diverses de les edicions del Zecchino d’Oro, un festival de cançó infantil nascut el 1959 a Milà (Itàlia).

1988 (31a. edició).  + info: Carla Gazeau, component del grup Nins, representà a Espanya amb la cançó Un maggiolino speciale (El meu 600), de Marta Minguella. Vídeo

1992 (35 edició). + info:  Adriana de Ros Raventós, component del grupo infantil “Burbujitas”, interpretà I Pupazzetti (Els ninots) amb la que guanyà el Zecchino d’Argento Straniere. Vídeo

Segons Minguella, aquest és

el millor festival de nens del món perquè els deixen cantar essent nenes, i disfrutant. Tot el que es recauda es destina a obres benèfiques. (Singulars)

Sobre els concursos infantils

- Què en pensa d’aquests programes de TV en què s’utilitzen els nens com un espectacle, on se’ls fa fer el que no són, els pares esperen cobrar…?

- És tan tremendo això! … Tots ploren: acaba l’apuntador plorant, el públic plorant, els nens plorant, tensos! A més, amb uns horaris… les criatures despertes perquè darrera hi ha uns pares que els diuen “tu vas a ganar 20.000 euros” i, és clar, si no guanya 20.000 euros, què passa?, que és un fracàs tremendo, a més de que perden, només guanya un, els altres se senten perdedors, i això és menjar la moral a les criatures. Les criatures, quan fan un festival, no ha de ser mai competitiu… Ha de ser una cosa que ells disfrutin, que vagin a cantar perquè volen -el plaer de cantar li pot treure ningú a ningú- que vagin a cantar, que s’ho passin estupendament bé cantant i que després tots tinguin el què sigui, des d’una piruleta a una mascota del programa, el què sigui, però una cosa tots iguals. No guanya ningú; van allà, i se’ls dóna un obsequi. I se’n van tant contents. Però sense pressions, no com aquells nanos que se’ls veu allà patint; no tenen que patir ni amb la música, ni amb competicions, perquè són nens. No tenen que patir les criatures, tenen que disfrutar, tenen que ser feliços. (Singulars)

Pedogagia musical

El mètode de Marta Minguella consisteix en

despertar la creativitat i l’amor per la música alhora que s’educa l’oïda i s’introdueixen instruments musicals fins que el nen o nena en tria un. (La Vanguardia)

Treballa la música des de la pràctica i el joc.

No hi ha res més pedadògic que l’entusiasme. L’agressivitat, l’apatia, tot això es pot corregir amb la música. (La Vanguardia)

Ha ensenyat música a nens de tot tipus de condició social i econòmica, des dels del barri de la Mina [el d’abans dels Jocs Olímpics], als dels barris alts de Barcelona, i fins i tot de la famíla reial espanyola. Tot va començar quan, en la seva joventud va fer el Servei Social en una guarderia en un barri de Barcelona, la Verneda. Hi va estar tres anys. Aleshores és quan va tenir clar que es volia dedicar a ensenyar música als infants.

Al principi, jo hi anava en taxi, i els taxis no volíen entrar [al barri de la Mina]. /…/ Deien “hasta aquí, yo no entro más”. Però després, com que jo ja portava cotxe, vaig dir “bueno, agafo el meu cotxe i hi entro tranquil·lament”. Sempre portava el cotxe carregat de cassethes, de coses de música, de “chupa-chups”. Era un cotxe bastant llamatiu per les coses que hi havia a dintre per les persones que passaven pel costat, perquè cridaven l’atenció. El segon o tercer dia d’estar allà van venir uns nanos i em van dir: “zeño, uzted no tiene que zerrá el coxe, que ze lo vamo a vigilá nozotro”… Sempre em van vigilar el cotxe. (Singulars)

– Vosté fomenta la creativitat en els nens, els deixa fer. Aquesta és la clau de tot, la creativitat, deixar els nens ser nens?

- Si, deixar els nens ser nens i motivar-los, i de cada cosa, treure-n’hi una punta. Per exemple, expliquem una lletra d’una cançó; aquella lletra d’una cançó es converteix en un conte. Aquell conte, si són més grans, el dibuixen, l’inventen de nou, a l’inrevés, el tornen a fer del dret, el tornen a fer amb uns altres personatges. /…/ No solament a les classes, la creativitat s’ha de fer sempre, a cada minut, no s’ha deixar parar. /…/ Com que sempre és així, sempre, sempre, aquell cervell, quan un nen et diu algo, et diu el que és i el que ell hi afegiria que està pensant, perquè sap que a tu t’agrada. Els nanos els agrada molt fer feliç a la gent que els estima. Molt. (Singulars)

– En el blog del programa [Singulars] algú ja ho ha dit: “els nens estimen la Marta perquè la veuen com una nena gran, amb ganes de jogar, i plena de curiositat”. A la carrera de concertista no hauria pogut fer de “nena gran?”

- Així no, potser d’alguna altra manera. Nosaltres, a la Fundació, hem fet un manifest “Soy un niño”, perquè es respectin deu punts dels nens, perquè volem que la gent gran encara se senti nen, perquè l’ànima de nen es porta sempre a dins, el que passa és que la gent li fa vergoña, però és molt bonic poder treure encara els instints de nen. Per què no?

La feina de mestra/e

– N’ha guanyat molts de premis. Vosté creu que a Catalunya, a Espanya, es té en compte la feina que fan tots els professors de música? Es valora prou?

- No, però jo no crec que es valori gaire bé la feina dels mestres en general; dels músics, dels mestres de música, encara menys /…/ En el meu cas, ho valoraven tant les criatures, que després la gent d’alrededor se n’adonava que allò era important. Eren ells [els nens] els que em feien de mànagers. (Singulars)

Militant del pensament positiu

– Passejant pel Passeig de Gràcia va caure i es va trencar els deu dits de les mans, i torna a tocar el piano!

- Totes dues…, i els canyells…

- Quan fa d’això?

- Un any i mig, dos.

- Què li van dir a la clínica, que podria tornar a tocar el piano?… perquè es va trencar més que els deu dits?

- Si, em vaig trencar vint coses.

- Vint coses!

- El doctor que em va atendre em va dir: “usted no va a tocar nunca el piano; no va a mover los dedos, ni va a andar nunca más”. Però, dins del guix, feia les castanyoles… ¿que no los voy a mover?, ¡anda que no, si jo els moc des dels dos anys i mig!… Ara que, tocar, no sé si tocaré. /…/ El doctor Cril Rozman /…/ em va dir ”et curaràs si toques el piano” /…/ I vaig tornar a tocar el piano. De tota manera, abans havia pensat una cosa que em va donar molts ànims. Vaig pensar: “home, si el toco des dels dos anys i mig -tenia ja seixanta tres o seixanta quatre anys- d’això fa un any i mig, doncs em vaig dir a mi mateixa “ja l’he tocat molt el piano, ara que el toquin els altres, no passa res, no cal que et deprimeixis ara”.

Dedico aquest article als estudiants de l’assignatura d’Educació artística i la seva didàctica: música”  (segon semestre del curs 2009-2010) de la Universitat de Girona. Gràcies a tots i totes per haver fet possible que el curs i la implementació de la metodologia ABP amb gran grup fos un èxit. (Marta Orts i Alís)

Marta Minguella fa referència a aquest post en el seu blog:

http://jugandoalesconditemisrecuerdos.blogspot.com

Li agraïm les seves paraules.

Comments are closed.

Post Navigation