Category Archives: Impuls A La Lectura

ENDE, Michael. La historia interminable

ENDE, Michael. La historia interminable. Alfaguara juvenil. Madrid: Santillana, 2014

Fuera hacía una mañana fría y gris de noviembre. y llovia a cántaros. Las gotas correteaban por el cristal y sobre las adornadas letras. Lo único que podía verse por la puerta era una pared manchada de lluvia, al otro lado de la calle.

La puerta se abrió de pronto con tal violencia que un pequeño racimo de campanillas de latón que colgaba sobre ella, asustado, se puso a repiquetear, sin poder tranquilizarse en un buen rato.

El causante del alboroto era un muchacho (…) de unos diez u once años (…) Ante él tenía una habitación larga y estrecha, que se pendría al fondo en la penumbra. En las paredes había estantes que llegaban hasta el techo, abarrotados de libros de todo tipo y tamaño..(p. 7)

LEWIS. Les cròniques de Nàrnia. El nebot del mag

LEWIS, C. S. Les cròniques de Nàrnia. El nebot del mag. Barcelona: Estrella Polar, 2014

Capítol 9: La fundació de Nàrnia

El lleó es passejava amunt i avall per la terra deserta, tot entonant la nova cançó. Era molt més dolça i més cadenciosa que el càntic amb què havia invocat els estels i el sol; era una música suau com un murmuri. I mentre ell caminava i cantava, la vall s’anava tornant verda per l’herba que hi creixia. S’estenia des d’on s’estava el lleó com un estany. Muntava pels vessants dels pujols com una onada. Al cap d’uns minuts, s’escampava per les faldes de les muntanyes distants, tot fent que aquell món novell fos cada vegada més plaent. Ara se sentia que aquell ventijol esbullava l’herba. (p. 143)

Tota l’estona el lleó entonava la cançó i continuava passejant sense parar amunt i avall. (…) La Polly trobava la cançó cada vegada més interessant, perquè considerava que començava de veure la relació entre la música i les coses que s’esdevenien.  Quan va brotar una filera d’avets de color verd fosc en una serralada a gairebé un centenar de metres de distància, va tenir la impressió que estaven vinculats amb una sèrie de prolongades notes agudes que el lleó havia entonat un segon abans. I quan la fera va engegar un enfilall de notes més agudes, no es va sorprendre de veure apraèixer sobtadament primaveres grogues per tot arreu. Aií, amb una emoció indescriptible, estigué contemplant segura que totes les coses sorgien (com deia ella) “del cap del lleó”. Quan escoltàveu la seva cançó sentíeu les coses que imaginava; quan miràveu al vostre voltant, les vèieu materialitzar-se. (p. 146-147)

KINNEY. En Rodrick mana

KINNEY, Jeff. En Rodrick mana, vol. 2, col. Diari del Greg (9 volums). Barcelona: Estrella Polar.

ARGUMENT. Rodrick, el germà del protagonista (Gregory, Greg), toca la bateria en un grup: “Bolkers kagats”.

FRAGMENT SELECCIONAT

Exctret de: En Rodrick mana, vol 3 de la col·lecció “Diari del Greg” (p. 13, 26-27)

I sobre no em deixava seure al davant. Deia que el clor faria malbé el seient, tot i que la seva camioneta té com a mínim quinze anys. En realitat, la camioneta del Rodrick no té seients al darrera. Per això m’havia de ficar allí, enmig de tot el material del grup. I cada vegada que la camioneta s’aturava, jo havia de resar perquè no em caigués la bateria del Rodrick al cap. (…)

La mare ha decidit que en Rodrick em reculli després de l’escola, igual que com feia després dels entrenaments de la piscina. M’imagino que no va aprendre res de l’altra experiència però jo si. Per això, quan m’ha recollit avui, li he demanat que anés tranquil amb els frens. En Rodrick ha dit “OK”, però ha fet una volta immensa per trobar totes les estúpides esquenes d’ase que limiten la velocitat.

RUSSELL. KFT! Ha nascut una friqui del pop

RUSSELL, Rachel Renée. KFT! Ha nascut una friqui del pop. Col. Diari d’una penjada, vol. 3 (7 volums). Barcelona: Estrella Polar. (2011, 1a ed. en català). 2013, 6a ed.

ARGUMENT. Hi ha un concurs de música i la protagonista (Nikki) fa un grup per participar-hi.

Captura - 020215 - 11:01:48

PEACOCK, Shane. L’ull del corb

PEACOCK, Shane. L’ull del corb. Col. El jove Sherlock, vol. 1. Barcelona: Castellnou, 2010

ARGUMENT. La Rosa, mare de Sherlock Holmes, el porta a escoltar una òpera. En sortir es troben un mort i ell comença a investigar. La trama s’embolica i el culpen i el tanquen a la presó. Una noia l’ajuda perquè es creu la seva versió de què és innocent.

FRAGMENT SELECCIONAT (pp. 63, 65-67)

Vol que vagin junts a l’òpera. Hi han anat moltíssimes vegades. La mare l’hi ha dut sempre, que ell recordi. Està comvençut que ja l’hi duia en braços, cap a la part del darrere de la Royal Opera House a Covent Graden, molt a prop de Trafalgar Square. Enmig de les ombres s’esmunyen cap al racó de la Rose, un lloc on el compartiment del carbó dóna al carrer a a través d’una reixeta. Allí es poden asseure a la gatzoneta i escoltar la música com si fossin dins el recinte. Mentre el noi escolta, ella li va explicant la història de cada òpera (…).

Abans que les grans portes es tanquin darrere l’última distingida parella, la Rose estira el seu fill pel braç i travessen el carrer. S’escapoleixen cap a la banda nord e l’Opera House i s’esmunyen sota una escaleta de ferro forjat situada a la part posterior de l’enorme edifici. L’escaleta mena a una entrada secreta, utilitzada per les estrelles del cant. La porteta fosca està camuflada amb heura, i el compartiment del carbó, amagat sota les escales, ofereix un portell resguardat. És com si estiguessin a primera fila. S’arrauleixen asseguts a terra. (…) La música comença. A ella se li escapa un xiscle. És La garsa lladre. (…) Primer retruny l’obertura amb el redoblar dels tambors, el so d’una execució: l’execució d’una noia. Però la Rosa no diu res. Espera. Llavors, sospira.

“Els violins”. – Parlen -diu sovint- de les tragèdies de la vida. Ella en diu “la terra dels violins”. És on se’n va quan els sent. En Sherlock sap de què parla. Ell també ho pot sentir. Són uns instruments únics. Els violins són tristos: són punyents; diuen la veritat. Quan la melodia és lenta, et fan plorar. Quan és ràpida, t’esperonen, t’empenyen i et llancen al camp de batalla de la vida.

- Para-para-pap-para… Para-pap-para pap-para…

La Rosa taral·leja dolçament, al compàs del remolí de cordes, el so de la garsa que solca el cel com una fletxa, en direcció al seu tresor. La mare va explicant la història, la seva musical i dolça veu per sobre les precioses notes. En Sherlock es pot fer una idea de l’espectacular interior del teatre: l’escenari il·luminat, els pisos de llotges, els luxosos seients de vellut vermell, les magestuoses aranyes de plata. I també es pot imaginar la història. (…) La Rose Holmes mai no en revela el final. El noi sap què passarà, però ella no deixa anar mai una sola paraula per molts cops que escoltin l’òpera. S’arrauleixen en la foscor fins que sona la última nota. Llavors marxen com si fossin lladregots, caminant entre les ombres fins a Bow Street i després, riu avall fins a casa.