Category Archives: Docencia

Bufasons

El dimarts 18/10/2011, de 12:45 a 13:45, al Teatre Ignasi Bonnin de l’institut Jaume Vicens Vives (Girona) l’alumnat dels crèdits i optatives de música d’ESO i Batxillerat podran gaudir de l’espectacle”Bufem”, a càrrec del músic Xavier Lozano, especialista en instruments de vent i col·laborador de programes de TV3 com “Atrapasons” o “No me la puc treure del cap”.

Continue Reading →

Inici curs 2011-2012*

Ja ha arribat el setembre i comença un nou curs acadèmic. Alguns heu canviat de centre educatiu i d’altres ja sou veterans i veteranes, però tots esteu expectants per conèixer les novetats que us esperen: quins seran els companys i companyes de classe, quins professors i professores tindreu, quins crèdits us han assignat, quines sortides i activitats extraescolars hi ha programades, com us organitzareu amb el nou horari, etc. Esperem que després de les vacances d’estiu, tots plegats puguem afrontar aquest 2011-2012 amb els ànims renovats i siguem capaços de fer bona música.

Continue Reading →

Piano gegant

El curs passat alguns/es ens preguntàveu si es podien comprar els pianos gegants dels vídeos que us proposava a l’article “Divertim-nos!” pubicat en aquest mateix weblog (+info). Doncs ja sabem on!Però em penso que haurem d’esperar al Tió, al Pare Noel o als Tres Mags d’Orient, a veure si ens el porten!+ info: compra del producte

Fem història?

Comencem un nou curs ple de novetats. L’any passat, en el nostre institut Jaume Vicens Vives (Girona), iniciàvem el Projecte eduCAT 1×1 amb els estudiants de 1r d’ESO. Enguany, l’ús normalitat dels ordinadors personals a les aules ordinàries serà una realitat tant a 1r d’ESO com a 2n. Això ha suposat equipar les aules amb una infraestructura tècnica adequada. Aquest any, a més, comptem amb equipament equivalents a les Pissarres Digitals Interactives (PDI).

Continue Reading →

Marta Minguella, pedagoga musical

Gràcies a Sara Serra Martí per haver-me informat de l’entrevista a Marta Minguella en el programa Singulars  del Canal 33 del 14/06/2010.

Marta Minguella (Barcelona, n. 24/02/1945), Doctorada en Pedagogia musical pel Mozarteum de Salzburg i en Psicopedagogia per la Universitat de Sevilla, ha estudiat Musicologia, piano, guitarra, acordió…

Els dits són els portadors, però el que ha de tocar és el cor, el que ha de tocar és l’ànima (ComRàdio)

Continue Reading →

CiDd 2010

  Entre el 3 y 6 de febrero, en Girona se ha desarrollado el segundo Congreso Internacional de Didácticas (CiDd) que en esta edición se centraba en torno a la actividad docente en sus tres ámbitos de acción: intervención, innovación e investigación. + info  

Continue Reading →

Les quatre estacions (Vivaldi)*

Article de Marta Orts publicat a <http://blocs.xtec.cat/musicarts> el 23/11/2007.

Dimarts 27 de novembre farem una altra activitat musical extraescolar, aquesta vegada amb l’alumnat de 1r d’ESO del nostre institut. Assistirem a una audició comentada de “Les quatre estacions” d’Antoni Vivaldi a càrrec del Conjunt Orquestral de Girona, dirigit per Càndid Rodríguez. La sessió es durà a terme a la Sala Simfònica de l’Auditori-Palau de Congressos de Girona.

Continue Reading →

Assaig obert: “Pierrot lunaire” (Schönberg)

Article de Marta Orts publicat a <http://blocs.xtec.cat/musicarts> el 23/11/2007.

Aquest matí hem pogut fer un tast del que es podrà escoltar demà dissabte 24 de novembre a la Sala de Cambra l’Auditori-Palau de Congressos de Girona (a veure què en dirà la crítica gironina!). Així que avui, a l’Auditori de La Mercè, l’Ensemble de l’Orquestra de Cadaquès, dirigit per Vasily Petrenko, i amb la veu solista de Marianne Pousseur (spreaschstimme), ha fet un assaig obert de l’obra Pierrot lunaire op. 21 (1912) d’Arnold Schönberg (1874-1951)

Continue Reading →

FONT: RIERA, Santi. “Algunes reflexions entorn de l’educació musical en les etapes d’ensenyament obligatori”. Escola catalana.  Any XXXIII, febrer 1998, núm. 345. Òmnium Cultural [Monogràfic: ensenyament de la múSIca]. pp. 9-10

Permeteu-me que, en iniciar aquestes reflexions, em refereixi a la concepció de l’educació que considero més ajustada i respectuosa, especialment si ens referim a les etapes de la infantesa i l’adolescència: “L’educació ha de ser un estímul al desenvolupament de la personalitat de l’infant i l’adolescent, en l’espai i en el temps, i que li faci descobrir les pròpies facultats i possibilitats perquè pugui decidir lliurement el paper que vol tenir en el món.”

Dins d’aquest concepte d’educació, la formació artística, i concretament la música, hi té un paper molt important, ja que, com diu M. Martenot, poleix la sensibilitat i fa descobrir que hi ha coses que, més que entendre-les, cal sentir-les; aporta també la dimensió de la creativitat impulsada per un mòbil estètic. A més, la disciplina que exigeix la música crea uns estat de consciència que no tenen cap equivalent en les altres matèries. I és important, també, perquè la  música és una de les manifestacions més altes de la cultura i de la capacitat creadora de la humanitat.

L’educació estètica i emotiva compromet no solament la sensibilitat sinó també la intel·ligència i la voluntat, i repercuteix en el capteniment de la persona, àdhuc corporalment, i la fa equilibrada i lliure.

(…) El parany més habitual, però, sol ser el de buscar la rendibilitat econòmica i immediata. Això comporta el desenvolupament d’unes facultats en detriment d’unes altres, cosa que, per mica que badem, comportarà una mutilació de la persona, una manca de llibertat i la inevitable insatisfacció. La professionalització prematura es converteix en objecte de l’educació quan hauria de ser-ne la persona. No és útil només el que és rendible sinó també, i més profundament, el que col·labora a la realització total de la persona.

no hi ha dubte que la societat catalana, especialment en els darrers vint anys, ha fet uns progressos molt notables en el terreny de l’educació musical. (…). La prova més palpable d’aquest progrés és l’enorme interès que suscita l’estudi especialitzat de la música que ha fet proliferar les Escoles de Música arreu del país i que desborda no solament els antics esquemes dels conservatoris, sinó també la nova estructuració proposada per la LOGSE. (…)

Sempre he cregut que l’eclosió d’aquest bon moment d’inquietud musical és degut a la labor tenaç de persones -com l’Oriol Martorell i tants d’altres- i d’institucions -com l’Institut Joan Llongueres, els cursos de l’Orfeó Lleidatà, l’Escola de Pedagogia Musical, els cursos per a mestres de l’ICE de la Politècnica…- que no es van rendir mai, fins i tot en els anys més difícils. Sempre he cregut que un dels principals factors de desvetllament ha estat el Moviment de Corals Infantils de Catalunya: aquesta labor lúdica, aparentment intrascendent i inofensiva, ha estat un ferment i un revulsiu social d’una gran efectivitat. El poble es va autodotar d’un factor educatiu que oficialmente se li negava.

Tot i això, la música no acaba de trobar el seu lloc dins l’ensenyament obligatori. D’entrada sembla que la presència de la música en un lapse de temps prou extens -de la llar d’infants a la secundària- hauria de permetre una planificació i un desenvolupament curriculars que conduïssin a uns resultats tangibles. La minsa dedicació i la indefinició dels continguts en volatilitzen sovint el producte final.

Seria indispensable que en tota l’etapa d’educació primària hi hagués un mínim de dues hores setmanals perquè la música pogués exercir la seva funció educativa i no fos merament una activitat lúdica i de revestiment, o encara pitjor, una matèria que s’ha de fer. És incomprensible que s’estableixi una matèria, se’n fixin la funció i uns continguts, i després se li negui pràcticament l’existència adjudicant-li una dedicació purament testimonial que no permet l’adquisició d’uns hàbits i unes destreses que, tot i ser elementals, demanen assiduïtat i continuïtat de dedicació.

Cal que l’educació musical no es limiti a la sensibilització vivencial que, tot i ser al meu entendre l’aspecte més important, fàcilment es dilueix i esdevé llenguatge; és creació, expressió i comunicació; afecta tota la persona perquè te components emocionals, intel·lectuals i tècnics. No ens podem limitar a “submergir-nos-hi” i deixar-nos portar, cal arribar també a “entendre” quins són els elements d’aquest llenguatge, com s’ordenen, es relacionen i es desenvolupen. L’art no és un efluvi irracional i no podem establir dicotomies entre sentir, fer i comprendre. Això és vàlid a tots els nivells de formació musical, tant dels professionals de la música com de qualsevol ciutadà. L’únic que varia és el grau d’aprofundiment.

Aquest coneixement no només és desitjable sinó també és possible: és perfectament assequible per tothom. L’únic que cal és la clarividència que els coneixements de llenguatge musical no són un objectiu en ells mateixos i que no en cal un domini -això ho hem de deixar per als professionals- però sí que cal saber-ne i experimentar-ne el seu comportament si volem que la música sigui un element de cultura, no només una expansió més o menys epidèmica, més o menys banal.

Amb tot això arribem al punt neuràlgic: el professorat.

Tot i els esculls esmentats, cal dir que també en aquest terreny s’ha avançat considerablement i que tant individualment com corporativament -grups de mestres- i acadèmicament -escoles de mestres- hi ha un gran col·lectiu de persones que treballen a consciència i eficaçment. Institucionalment es va ampliant la provisió de places d’especialista de música. Però hi ha grans escletxes que fan perillar tot el sistema.

Si un dels pitjors enemics de l’educació són les presses, la formació de professors requereix encara més una planificació i un escalonament a llarg termini. No és possible que un col·lectiu de persones esdevingui de cop i volta, per decret, especialista en una determinada matèria. La bona voluntat no supleix les deficiències i una formació comprimida i accelerada no n’és la solució.

(…) Jugar amb la formació dels infants i dels joves és una vel·leitat imperdonable.

Tot i aquest problema, que és prou greu, el balanç global de l’ensenyament de la música és positiu, si tenim en compte d’on venim i el poc temps que fa que caminem. El perill més aviat seria si penséssim que el problema ja està resolt o definitivament enfocat (…). Cal, repeteixo, una planificació a llarg termini, molt ambiciosa, ben escalonada i flexible.

Per acabar, no em sé estar d’alertar d’uns excessos que recentment s’accentuen i que, entenguem-nos bé, només són nocius en tant que excessos:

  • Una sobredosi de pedagogia que intenta suplir amb solucions màgiques les mancances de formació dels mestres. La frase “la metodologia se la fa cada mestre”, vàlida fins a cert punt, s’utilitza de vegades com a tapadora per justificar actuaciones més que dubtoses que passen de puntetes sobre un suposat currículum buit de continguts.
  • Una sobredosi de tecnologia didàctica. El que hauria de ser una trama ben assumida sobre la qual teixir la labor docent, es converteix en un objectiu d’ella mateixa. Sembla que el millor mestre és el que té els papers més clars i polits. L’administració atabala excessivament als mestres en aquest sentit, amb el perill de desequilibrar la feina amb un formalisme estèril.
  • Una sobredosis d’ “últimes modes” que es van substituint successivament i frenèticament, servides amb etiquetes políticament molt correctes com universalitat, tolerància, multiculturalisme, atenció a la diversitat, etc., que de vegades amaguen una sorra sobre la qual és perillós voler edificar.

Els principals responsables de l’educació musical, no ho oblidem, som nosaltres, els mestres de música, i si fem la feina ben feta, amb rigor i tenacitat, la societat, l’administrada i l’administradora, ens anirà obrint el camí.