musicarts

La sonoritat de les interpretacions del músic Pascal Comelade -al capdavant o no de la Bel Canto Orquestra, creada per ell mateix el 1983- no deixa indiferent els que l’escolten per primera vegada: instruments de joguina, material de rebuig… tot és possible d’utilitzar en la seva música, en el seu discurs personal.Transgressor i rupturista, avantguardista?… Popular i populista, tradicional?… O una barreja d’ambdues coses?… Tothom hi diu la seva, però què en diu Pascal Comelade de la seva pròpia obra?

Extracte d’un reportatge “Música Buzz”, de Media Park 199: +info 1 i +info 2

Sóc com un turista de la música popular, amb una pràctica del robatori o la recuperació, però res de músic avantguardista, minimalista, postmodernista o qualsevol altre isme.

Totes aquestes històries de recuperar un material com el de la música tradicional catalana o versions dels Rolling Stones: són la mateixa història, la mateixa cultura. És la meva cultura.

A partir d’un punt, d’un detall, faig una reconstrucció del tema amb el meu propi material -amb les meves limitacions com a músic i com a pianista-, i sempre amb el sombni d’intentar crear el meu propi llenguatge, el meu propi vocabulari.

En el 1983 vam intentar de fer una imitació, una paròdia de Big Band americana només constituïda amb instruments de joguina: saxo de plàstic, trompeta de plàstic, guitarra de plàstic, bateria de joguina, pianet, etc. Amb el temps, amb la pràctica, al final només he guardat el piano, el pianet, que és una reducció de tres octaves, i la guitarra de plàstic.

–

 —

—

Intento tenir la mateixa actitud que aquest compositor [Nino Rota], és a dir, treballar amb el material cultural de la meva època, i també el de la meva zona geogràfica, i intentar crear el meu propi idioma musical.

Hi ha un aspecte molt directe en la poesia que he intentat buscar-lo en la música, però és molt difícil de trobar en la música el to directe de la poesia o de la pintura.No és fàcil de crear una situació d’impacte amb la música: la música és un món amb més obertura d’interpretacions personals.

Jo són un gandul actiu… activista… gandulisme radical. És molt difícil, però és possible.

Extracte de l’article de Contxita Oliver: “Pascal Comelade i el minimalisme musical”. BonArt núm., 88, gener 2010.

Pascal Comelade (Montpeller, Occitània, 1955) és un dels compositors i intèrprets més singulars dels Països Catalans. Treballador de la música, com ell es defineix, a més d’un no músic, les seves composicions multiinstrumentals recuperen la música popular catalana i mediterrània, i alhora reinterpreten els ritmes del rock amb roll. És a partir d’aquesta barreja de referències i d’influències que aconsegueix una música d’avantguarda que no perd de vista els orígens i les arrels. Una personalitat, la seva, paradoxal, que trenca les fronteres musicals per apropar la música primitiva a l’avantguarda, sintetitzant una gran multiplicitat de referències…

D’esperit transgressor, Comelade compon i toca amb instruments de joguina i de factura popular, al marge de l’electrònica, i aconsegueix una sonoritat festiva i anàrquica, d’experimentacions distorsionadores que cerquen les possibilitats alternatives d’altres instrumentacions.

El material amb què treballa és de rebuig (petits pianets, guitarres, platerets, trompetes…); joguines instrumentals que ja han perdut la seva funcionalitat i la seva utilitat. Uns estris molt propers a l’art pobre; andròmines que són recuperades de les deixalles i a les quals dóna una nova significació i una nova vida. D’aquí la limitació i la reducció instrumental que caracteriza la seva música natural, que s’allunya del concepte clàssic de virtuosisme per decantar-se cap a la poesia, l’atzar i la màgia.

Fixeu-vos què és capaç de fer un músic amb una palla de les de refresc… i unes tisores!

—

Entrevista a Pascal Comelade a Avui TV. + info

La meva música és totalment popular; no té res d’avantguardista. El vanguardisme és un concepte dels anysvint, trenta, relatiu a la música occidental clàssica. Jo sóc músic popular, i punt. Jo sóc fill de l’underground del finals dels 70, pre punk. Trenta anys després, la mateixa manera d’entendre la música. Al final puc actuar en qualsevol carrer, en qualsevol bar, al Festival Grec, al Palau, en un lloc oficial, en un teatre de poble, en qualsevol lloc. El concepte de l’artista no m’interessa. Tot això és del sistema de la representació. És un altre discurs, una altra postura.

La sardana és una forma ultramoderna de la música occidental. No és folklore, és més que això! És increïble. No hi ha cap altre exemple en el món!

Tota la meva vida intentaré produir un discurs personal. És una raó d’existir.